PERMETEU-ME QUE EM PRESENTI BREUMENT:
1. Xavier Bosch i Lluis.
2. Homo Ripensis en la segona versió [H. Ripensis v2.0].
3. Orgullosament autòcton de la plana del Mascançà, a Ponent de Catalunya.
4. Home d'acció i meditació. Home de ciència i de filosofia barata.
5. Apassionat per la vida, per l'amor, per somiar i per la passió.
6. Incondicional de: Miquel Martí i Pol, Josep Pla, Pere Calders, Cortazar, Hesse, Kafka, i Pablo Neruda
Si voleu res, escriviu-me aquí: xavi@brisbrisbros.com encantat de contestar-vos.
By the way: Si de cas vulguéssiu anar a la part dels viatges heu de clickar aquí
REFLEXIONS INNECESARIES 3 v2
Sé que pot sonar estrany, però la veritat és que m’agrada observar atentament tot allò que té una dinàmica deslligada de la mà de l’home. El que es deu a l’acció humana tampoc em desmereix l’atenció, però el que realment em fascina és observar el mar, la pluja o un arbre que va i ve segons el vent. En una d’aquestes ocasions, vagarejant mentalment, em sorgí la tòpica qüestió: Si cau un arbre en mig de la selva, i no hi ha ningú qui ho pugui escoltar, farà soroll o no? La pregunta neix de la tendència tant humana a autodesignar una transcendència infinita i injustificada a les nostres accions. Neix dins de la poca modèstia d’utilitzar el patró “esser humà” com a mesura i fi últim en la brevetat del temps que disposem com a individus. Pot ser bo recordar que el món ha existit amb i sense nosaltres, com a individus i com a espècie. Altrament, val a dir que, és a través d’un mateix que coneixem el món,i és a través del jo que tot comença i que tot acaba, no hi ha altra manera de fer-ho. La tendència a sobre valorar el nostre ego no és intrínsicament dolenta. En l’extrem es pot arribar a inflar-lo fins a explotar i creure, segons quins il•luminats, que estan en possessió de la veritat absoluta i que això els justifica per marcar els designis d’una societat i ordenar-la al seu gust, cometent actes terribles com ara l’extermini d’ètnies i altres barbaritats. No deixa de sorprendre l’alta consideració en la que es té el subjecte en quan al pes històric que es carrega a les espatlles i la transcendència social que s’atorga. La història recent i antiga n’és plena de clars exemples: per apaivagar aquest efecte el senat romà assignà, amb bon criteri, a Juli Cèsar un esclau que durant les desfilades triomfals a Roma l’hi deia a cau d’orella: “recorda que no ets un Déu”. En contrapartida, hi ha filosofies, com ara el Zen d’origen xinès, que fan exactament el contrari -sembla que en aquest món ja s’hagi pensat tot-. Busquen la felicitat a través de neutralitzar l’ego, el jo. L’individu que es sotmet a aquesta disciplina aspira a ser i prou. S’arriba a la paradoxa d’afirmar que “com més creus que ets en el camí del Zen menys hi ets”. Gaudir del jo a canvi del perill d’inflar-se fins a explotar o la felicitat a canvi d’esdevenir quelcom similar a un vegetal ?
xavier bosch
REFLEXIONS INNECESARIES 2 v2
Sé que pot sonar estrany, però la veritat és que m’agrada seure plàcidament amb els ulls clucs i observar-me la respiració al mateix temps que escolto el tic tac del rellotge, deixar que el degoteig temporal es difumini sota els batecs del meu cor. Em sento viu quan ho faig, m’envaeix un sentiment d’immensitat. Aquest sentiment es caracteritza en que un se sent part del tot, en comunió amb la naturalesa, amb els arbres, amb el vent, amb el sol... En aquests instants tot encaixa perfectament i tot pren sentit. És com prendre consciència de que l’univers sencer és una màquina perfecta i té un sol eix sobre el qual tot hi pivota. Aconsegueixo desempallegar-me de les preocupacions diàries que no em deixen veure el bosc, transportant-me des del meu melic a una petita part del tot donant-me transcendència i permetent-me assaborir el més semblant a l’eternitat, la consciència d’un instant esgarrapat al temps. El temps i la seva mesura han preocupat a la humanitat des del principi, s’han construït rellotges de sol, d’arena, calendaris en forma de piràmides... I no sense motiu, doncs, el temps camina endavant avançant implacable, i això ens obsessiona. El que hom espera durant anys succeeix en un instant gairebé imperceptible i el temps no s’atura per a que ho puguis assaborir amb més intensitat, com caldria esperar. Al contrari, es transforma en una massa d’aigua que ha estat continguda i acumulada durant anys darrera una presa, l’esdeveniment del succés actua com el detonant que esfondra la contenció. L’aiguat arrasarà amb tot al seu pas, sense massa miraments. No se’n treu res de voler lluitar contra el pas del temps, tot i ser lícita una certa complaença en els records, però retornar-hi assíduament rebolcant-s’hi amb deliri pot provocar urticària. Igualment, és lícit mirar al futur i fer plans per a que tot vagi millor, somiant, o no, truites. Què hi ha que sigui més bell que construir un somni amb il•lusió i seguir-lo? Però cal tenir en compte que l’hipoteca que es fa al present per que el futur rendeixi més no esta lliure de costos financers. Hi ha opcions per a tots els gustos, des del qui viu el dia a dia sense més preocupació fins el qui ho sacrifica tot per un demà llunyà i incert. Quin és l’equilibri? Quina és la justa mesura? Això sí, el present existeix, és aquí i és ara.
xavier bosch
REFLEXIONS INNECESARIES 1 v2
Sé que pot sonar estrany, però la veritat és que m’agrada dinar a l’aire lliure, és una manera de reconciliar-me amb la part que ànsia abandonar la jungla de l’asfalt i fugir cap a una somniada illa deserta on tot, per descomptat, seria idíl•lic. Desconnectar i evadir-me mentalment és un plaer que aprofito per saciar-lo tot dinant. A l’estiu dinem, els companys de carmanyola i jo, asseguts sota l’ombra d’un bon arbre, en acabat estenem una manta a la gespa i hi fem un quart d’hora de migdiada amb un son lleuger, ni massa llarga ni massa curta. A l’hivern no és tan agradable, però si surt el sol aprofitem per dinar sota l’atenta mirada del gran astre, ben tapats això si. Dinar és un costum que esta canviant, una d’aquelles tradicions que no s’ajusten al nou ritme de vida que ens estem imposant. Ens afanyem per acabar i poder seguir amb el que estàvem fent, reduint-ho a un procés molest però necessari. En general la societat, els costums i les tradicions canvien. Un altre exemple actual és la tendència a substituir, o complementar, els Reis Mags d’Orient pel pare Noel. No és intrínsecament dolent ni fa mal a ningú, però és cert que acaba amb segles de tradició, amb una manera d’entendre i celebrar les festes. Elegint l’opció del Pare Noel guanyem en que vestim a la moda internacional, el preu és que ens difuminem en l’espectre cultural, elegint l’opció dels Reis guanyem personalitat però no anem a la moda. Tant el que entenem pel concepte dinar com celebrar els Reis són aspectes a valorar si cal, o no, canviar ja que tindrà repercussions futures. O potser no cal sospesar-ho, què són en el fons les tradicions? Si és la manera com s’entenen i es celebren els esdeveniments d’una societat, potser no cal mantenir una manera de fer a força de voluntat de no voler canviar-la, potser tot és mes senzill i natural del que ens pensem. Reprenent el fil que havíem perdut, val a dir que acabem tots els dinars amb un cafè que ha d’estar a l’altura, personalment m’agrada curt i molt cremós, sense sucre i me’l prenc d’un sol glop. Curt però intens.
xavier bosch
REFLEXIONES INNECESARIAS 1
Poco importan las horas, los minutos y todos sus lentos segundos cuando la espera es deseada, tan solo con saberse o creerse un poquito mas cerca de las estrellas reconforta y da sentido. Cobra sentido no solo la espera, sino que a veces, ese se extiende a la existencia misma, hay quien convierte la espera en una manera de entender y justificar la vida, en un goce. Hay quien convierte la espera en su vida, y de su vida hace un pequeño mar en calma, donde la marea y pequeñas olas, acariciadas por el viento, crean un agradable vaivén en la mecedora en la que reposan sus cansados huesos. Hay, en cambio, quien no sabe deleitarse con el placer de la espera y en vez de esperar, desespera. La mecedora le parece una jaula y la bendita tranquilidad marina una dormida charca donde uno se puede mojar los pies, pero no hallar un sentido, ni tan siquiera una justificación. Esos espécimenes se desviven por hacer, por usar el verbo y por vivir el sueño. Muchos llevan al límite de lo racional su búsqueda de la nada, y desquiciados viven sin vivir, sin saborear, pensando en que les deparará el ansiado futuro, al que no se cansan de dibujar con el humo del presente que se va, sin ser vivido. No es un secreto, ni nada que no se sepa, la medida justa es la adecuada, ni mas ni menos, frágil equilibrio entre una mecedora y el desquicio de vivir el futuro en el presente. Un ejemplo sumamente exagerado y desmesurado que ni tan siquiera existe y no tiene ningún sentido. ¿A caso importa? Sin importar, el mundo seguirá girando sobre su eje inclinado en el vacío absoluto. Pues así es: ni bueno, ni malo. Esta un poco mas allá de la valoración sujeta a la moral, con la que acostumbramos a filtrar y distorsionar la realidad, tan simple y cruel a la vez, que da miedo pensarlo.
xavier bosch
MI PEQUEÑA ODA PRIMAVERAL
Bienvenida seas, alma primaveral,
que te acercas a mi como sueño jamas vivido.
Bienvenida sea la vida si a mi viene,
ni reuso ni temo sus dulces mieles y sus agrios vinos,
solo puedo sentirme feliz,
por saber que donde quiera que sea existes,
quien quiera que seas.
REFLEXIONES INNECESARIAS 2
¿Que hay mas allá? Mas allá de la meta, mas allá del final, mas allá del objetivo conseguido ¿Que queda cuando ya has llegado? Y no hablo de objetivos materiales, a los que igual también se puede aplicar, hablo de los objetivos personales. ¿Que queda cuando ya llegaste? Esa cuestión es una de las clásicas, un pasatiempos que tormenta a cualquiera que le de por hacer preguntas acerca de la vida en si. Preguntarse acerca de estas cosas suele ser un laborioso, doloroso e infructífero pasa ratos, pues raramente se llega a ninguna conclusión, y si se llega, suele ser algo parecido a la genial síntesis que hizo Socrates, unos siglos antes de cristo: solo se que no se nada.
xavier bosch